Reforma laboral per salvar el metall

L’any ha començat amb les nefastes dades de l’atur, que al desembre va augmentar en un 8% interanual fins als 4,4 milions. La xifra ha arribat en plena negociació per la reforma laboral entre patronal i sindicats, amb un executiu decidit a legislar si no hi ha acord. La indústria, que per la seva orientació als mercats exteriors podria liderar la recuperació econòmica, necessita millorar la seva competitivitat i això passa per una reforma laboral.

Entre 1999 i 2009, Espanya va registrar un increment anual del 3% en els costos laborals, enfront del 0,7% d’Alemanya i el 1,9% en la zona euro. Al sector metall, el motor de la indústria, Catalunya ha perdut per exemple un 26% de les seves empreses entre 2007 i 2010, amb milers de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació. Tot i això, l’últim conveni col·lectiu del metall a la província de Barcelona ha fixat un augment salarial del 5,5% anual per a 2011 i 2012, que poques empreses podran afrontar si no és amb importants ajustos, sens dubte alguns en personal, i que podria comportar el tancament de moltes d’elles.

Aquets augments no van ser negociats pel conjunt de pimes si no tan sols per una part. I no podem oblidar que aquestes generen més del 70% de la producció i de l’ocupació de la nostra economia i que cap sector és aliè a aquesta realitat. No obstant això, la negociació col·lectiva segueix sent per a les pimes un espai tancat, mancat de mecanismes objectius, legalment reconeguts, que acreditin la representació de les organitzacions empresarials.

Paradoxalment, les mateixes grans empreses que lideren la negociació col·lectiva i imposen irreals pujades salarials per a tot un sector, acaben després aplicant els seus propis convenis d’àmbit empresarial, que preveuen fins i tot la congelació salarial. Tal vegada hagin de replantejar-se els convenis provincials, dominats per un grapat d’empreses interessades sovint a eliminar a la seva competència, i que solen conduir a salaris més allunyats de la realitat. Així mateix, el conveni del metall pretén homogeneïtzar les condicions d’un àmbit massa ampli, que engloba activitats molt diverses. Podria ser més adequat comptar simplement amb un acord marc del metall que agrupi convenis autonòmics subsectorials.

Un canvi en el procés de negociació col·lectiva ha de constituir part essencial de la futura reforma laboral. Les pimes han d’estar degudament representades en el procés i poder establir condicions específiques d’acord amb la seva realitat mitjançant pactes d’empresa. La reforma laboral hauria també de garantir que les polítiques retributives estiguin relacionades amb la productivitat, que se simplifiquin les modalitats de contractació laboral, que s’eviti la judicialització de les relacions laborals i que es potenciï la flexibilitat interna a l’empresa.

Des de PIMEC proposem també al govern una nova fórmula de flexibilitat laboral: l’ “ERO salarial”. De la mateixa manera que se suspenen o extingeixen llocs de treball, hauria d’admetre’s la rebaixa temporal en la retribució salarial. Moltes pimes compten amb pocs i valuosos recursos humans dels quals no poden prescindir però tampoc mantenir en aquests difícils moments. Com a Alemanya, una subvenció provisional al salari és una mesura més beneficiosa per a l’empleat, l’empresa i el conjunt de la societat que el seu ingrés en les llistes de l’atur. Per sortir de la crisi, el metall, la indústria i la nostra economia necessiten un marc laboral senzill, estable i encoratjador del treball i de la inversió.

Publicat a l’Econòmic l’11 de febrer de 2012.

Josep Ma Beltrán

President de PIMEC Metall

La reforma legislativa per incentivar la promoció de l’activitat econòmica, facilita els tràmits ambientals?

L’any 1998 a Catalunya es va canviar el procediment administratiu per a legalitzar una activitat. Es va substituir la llicència d’activitats per la llicència ambiental.

La manera de fer-ho no va ser gaire encertada ja que es va partir d’una Directiva europea que anava adreçada a controlar les activitats amb un potencial impacte ambiental elevat, la qual cosa era lògic, i a Catalunya es va aplicar no només a aquestes activitats sinó que es va estendre a gairebé qualsevol tipus d’activitat, la qual cosa ja no era tan lògica, ja que eren empreses petites i mitjanes entre les quals es podia trobar tot tipus de sectors, empreses manufactureres, de manipulació, magatzems, serveis, turisme, comerç, etc..

Totes aquestes empreses van haver de substituir la llicència d’activitats per la nova llicència ambiental i per el nou règim de controls que exigia la nova llei 3/1998 de la intervenció integral de l’Administració ambiental.

Des de l’any 98 aquesta llei ha patit incomptables modificacions i pròrrogues ja que en la pràctica era molt difícil d’aplicar i ha comportat uns costos considerables per a les empreses, derivats de la tramitació, els controls i les inversions que la majoria han hagut de fer.

La llei 9/2011, del 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica, una de les derivades de la Llei Òmnibus, ha modificat la Llei 20/2009 que, alhora, derogava la Llei 3/1998.

Des dels orígens d’aquesta llei, des de PIMEC hem estat fent propostes a l’administració ambiental de la Generalitat per mirar de simplificar un règim administratiu que consideràvem desproporcionat i farregós i que ha comportat costos afegits i pèrdua de competitivitat respecte altres comunitats.

Arriba una mica tard, però benvingudes siguin algunes de les simplificacions que planteja la llei 9/2011, a destacar, la convalidació d’haver de fer l’adequació a la llicència ambiental a la majoria de petites i mitjanes empreses (dels annexos II, III i IV) que disposin de la llicència d’activitats; l’exempció de fer els controls periòdics; la incorporació en algun cas del silenci administratiu positiu i l’ampliació del ventall d’empreses que s’han traspassat a l’annex III, règim de comunicació, que és el procediment administratiu més senzill.

Versió extensa de l’article publicat al diari l’Econòmic l’11/02/12

Joan Barfull
Director del Departament de Medi Ambient de PIMEC

Exàmens de recuperació

Últimament tinc la sensació que el país està d’exàmens, fent colzes per aprovar en el període de recuperacions, i així salvar-se de mals majors. Des de fa unes setmanes, el Consell de Ministres valida reformes cada divendres, de les moltes que ha tingut pendents Espanya durant fa anys. I tot i així, el gest només significa un inici per encarar bé el curs, el principi d’un esforç constant per sortir-nos-en.

Desitjo que les mesures per reduir el dèficit de l’estat, solucionar els problemes de les entitats financeres i activar el mercat de treball, donin fruits aviat. Ara bé, si ho comparo a la primera reforma important que s’ha dut a terme durant aquesta crisi, la nova llei contra la morositat, no podem tenir expectatives de recuperació a curt termini.

A any i mig de l’aprovació de la Llei 15/2010, encara falta molt per solucionar el problema de la morositat. Fa poc, la Plataforma Multisectorial contra la Morositat va donar dades sobre els terminis de pagament del 2011, i aquests havien augmentat en 5 dies tant en el sector privat com en el públic. El titular més destacat és que Espanya ja paga a una mitjana de 162 dies en l’àmbit públic, i només és superada per Grècia.

El principal escull perquè la llei de morositat repercuteixi directament i ràpidament en els terminis de pagament és la manca de liquiditat. Les administracions públiques han vist reduir els seus ingressos, i això ha afectat la seva caixa, castigant com a conseqüència als proveïdors. La llei obliga a les administracions a pagar a 40 dies al 2012, però sense un finançament alternatiu per ajuntaments i altres entitats públiques, això no serà possible.

La liquiditat de les empreses també és molt restringida, per motius com la sequera creditícia dels bancs, la poca activitat de comandes i la morositat dels proveïdors. I això s’ha convertit en un peix que es mossega la cua, el què ha provocat que el sector privat hagi sofert un efecte rebot: s’ha passat de baixar els terminis mitjans de pagament, a tornar-los a augmentar fins als 98 dies, quan aquest any ja haurien de ser 75 dies com a màxim. Però el resultat no només és aquest, sinó el que significa: moltes pimes no poden suportar aquests períodes de pagament tan dilatats, i es veuen abocades al tancament.

Per això, entre els exàmens pendents que ha d’afrontar el nou Govern, hi ha el de buscar solució al cul-de-sac en què s’ha convertit el finançament públic i privat. Des de PIMEC creiem que cal canviar el criteri de l’IVA, passant a treballar-se amb el criteri de caixa en comptes de l’import, perquè les pimes i autònoms no hagin de pagar aquest impost abans d’haver-lo cobrat. Igualment, és important activar aviat la línia ICO per pagar als proveïdors dels ajuntaments, com s’ha fet ja amb les comunitats autònomes. Sembla que el ministre d’Economia ja ha anunciat aquesta nova línia, després que els municipis s’hagin compromès, a través de la Comissió Nacional de l’Administració Local, ha complir els objectius d’estabilitat pressupostària i de control de la despesa. Esperem que sigui ràpid i efectiu.

Publicat al diari Regió 7  el 12.02.12

Esteve Pintó
President de PIMEC Catalunya Central

La reforma laboral o la revolució de les pimes

El Sr. Rajoy va dir fa uns dies, després de conèixer la rebaixa en la qualificació del deute sobirà espanyol, que “a mi no me tienen que decir lo que tengo que hacer, que yo ya lo sé”. I aquí estem tots els empresaris, a l’expectativa de conèixer la Reforma Laboral del nou Govern, creuant els dits perquè les noves mesures serveixin per recuperar la confiança dels mercats i que es reactivi la circulació del crèdit que tan necessitem. Però sobretot esperem mesures que permetin recuperar també la confiança a les pròpies empreses i als emprenedors del nostre país; mesures que permetin la viabilitat del projecte empresarial i que estiguin dissenyades pensant sobretot en la petita empresa.

Perquè les pimes no són un bonsai de la gran empresa, o sigui, no en són una rèplica en miniatura. I és important fer-ne una clara distinció, perquè les unes i les altres són realitats diferents. Les pimes engloben empreses fins a 250 treballadors, però la realitat és que la majoria són microempreses, és a dir, amb menys de 10 treballadors. Si ens parem un moment a pensar com són aquestes empreses, veurem que es tracta d’organitzacions en què gairebé no es distingeix el rol de gerència del de propietat; amb càrrecs multifunció i preeminentment orientats a la resolució dels problemes del dia a dia; amb una elevada interrelació amb l’entorn i la comunitat, i molt sotmeses a les dinàmiques de mercat de les grans empreses, de les quals en molts casos en són proveïdores.

Sovint les microempreses són negocis familiars, com una botiga, un taller mecànic, o una petita indústria manufacturera, en què es treballa de valent i amb il·lusió perquè d’elles en depèn tota una família. Però sobretot, cal tenir molt clara una cosa: que les pimes representen a més del 90% del nostre teixit productiu i per tant, mereixen una atenció especial que molt sovint no tenen perquè les grans empreses exerceixen una pressió més forta. Les grans corporacions són més mediàtiques i sembla que facin més por. Una gran empresa acomiada a 300 treballadors i surt als mitjans de comunicació. En canvi, si 300 microempreses han de tancar, moren en silenci. Per això un dels objectius principals de la patronal PIMEC és fer que la veu de les petites empreses se senti ben alt i s’escolti.

Un dels conceptes clau com a solució als nostres mals és la flexibilitat. Un concepte, no obstant, que sovint no és entès per tothom d’igual manera. Per nosaltres es tracta de trobar un equilibri entre els drets dels treballadors i la viabilitat del projecte empresarial. Les micro empreses no haurien d’estar obligades per un conveni, i les petites i mitjanes necessiten poder decidir la seva organització en tots els àmbits, des de la distribució del temps de treball a la remuneració dels treballadors o la permanència a un conveni. Cal eliminar els obstacles a la contractació, establint modalitats de contractes adequats a les necessitats de les empreses, amb bonificacions i incentius especials per a pimes. Cal aclarir al màxim les causes objectives d’acomiadament, per evitar que siguin els jutges els que hagin d’interpretar-les. Cal eliminar les autoritzacions administratives prèvies dels EROs i, en definitiva, tots aquells mecanismes de control previ de situacions econòmiques que són objectives. Al cap i a la fi, es tracta de simplificar, agilitzar i facilitar l’adaptació de les empreses a les circumstàncies del mercat. Al final, tots tenim el mateix objectiu: reduir l’atur. I per aconseguir-ho, cal que les empreses siguin competitives, això ningú ho posa en dubte.

El problema és ¿com ho fem amb les cartes que tenim?. Doncs, malauradament, és evident que perdem la partida. El Govern ha de tornar a repartir noves cartes, calen canvis profunds. Per començar cal plantejar-se quina estructura de negociació col·lectiva, que és en definitiva el marc laboral de cada sector, hem de dissenyar per garantir una correcta adaptació de “totes” les empreses a la realitat econòmica. I quan dic “totes” vull dir “totes”, no només les grans. Per aquest motiu és tan important l’associacionisme empresarial, sobretot el de les pimes, perquè és l’única via que existeix per poder traslladar a les organitzacions que negocien els convenis les especials necessitats de les empreses de reduïda dimensió. Per altra banda, cal garantir que a les taules de negociació s’hi asseguin organitzacions que representen a moltes empreses, enlloc de permetre que siguin poques empreses grans les que decideixin les condicions laborals de tot un sector, com està passant actualment, i que explica que aquests convenis estiguin establint condicions laborals impossibles d’assumir per a les pimes.

Però ara ja només ens queda esperar, perquè la Reforma està a punt de caure, i tan a l’Estat Espanyol com a fora, tothom n’està pendent. Serà suficient o caldrà una revolució de les pimes? De moment, creuem els dits.

 

Jana Callís
Directora departament Relacions Laborals

Me niegan el crédito, ¿qué hago? Una red territorial de profesionales financieros de Pimec aconseja y acompaña a las pymes

Informació elaborada per Jordi Goula. Suplement “Dinero” de La Vanguardia, pg. 18. Data: 15/01/2012.

Las cifras que se conocen de la situación actual sobre la concesión de financiación a las pymes no engañan: sólo un 20% de solicitudes de crédito son aprobadas y las dificultades para refinanciar productos financieros ya contratados son enormes. En esa tesitura del mercado que ya dura tres años, un número elevado de empresas han tenido que cerrar sus puertas ante la imposibilidad de hacer frente, no sólo a la crisis, sino a la falta de financiación para el circulante. Eso, con el 22% de paro en el fondo de la cuestión, supone una incongruencia inconcebible del sistema.
Lo peor del caso es que las expectativas para el 2012 no aportan nada nuevo, si acaso, más problemas. Difícilmente se
concederá crédito nuevo y conseguir una renovación supondrá un éxito. La reestructuración adicional del sistema bancario avanzada por el nuevo Gobierno supondrá un alargamiento del impasse actual, aunque la última llave la seguirá teniendo el BCE con sus decisiones.
Mientras, la actividad no puede parary hay que rebañar hasta la última posibilidad para tratar de conseguir financiación.
Yen eso están en Pimec. “Hemos activado una acción dirigida a las pymes que consiste en una red de profesionales financieros que den respuestas a las empresas catalanas que precisan mejorar su situación actual”, afirma Fran de la Torre, director del departamento de consultoría estratégica y financiación de Pimec. En realidad, desde hace años, antes de la crisis, explica que se dedican “a conseguir capital alternativo”, fuera del circuito bancario, entendiendo por tal, fundamentalmente, dinero público. Sin embargo, es evidente que desde el 2008 esta financiación es más difícil de conseguir.
A pesar de la penuria existente, al parecer son muchas las pymes que todavía carecen de las mínimas condiciones internas para preparar un buen plan operativo de cara a lapeticióna una entidad financiera, ya sea privada o pública. Según De la Torre, a toda pyme que acude a Pimec se le sigue haciendo tres preguntas clave. “Lo primero es que sepa exactamente el dinero que precisa. Parece absurdo, pero hay muchas pymes que no se plantean esta pregunta antes de ir al banco. La segunda es saber para qué se necesita el dinero, es algo que deben tener muy claro ya en la primera reunión con el banco. Y la tercera es presentar un plan de viabilidad de retorno del dinero”.
Desde que empezara la crisis en el 2008, más de 4.000 empresarios han acudido en busca de ayuda a Pimec con su problema personal a cuestas. Ello ha permitido a la patronal recabar una información muy valiosa sobre los problemas reales que viven las pymes. Una síntesis de la misma resulta muy útil a los 40 profesionales financieros que desde las 14 sedes de Pimec tratan los problemas directamente con los empresarios. Asimismo, estas experiencias han servido para mejorar los productos financieros que se ofrecen desde las diferentes administraciones públicas y son muchos los reajustes que estas entidades han realizado en base a la información que se deriva de las gestiones realizadas por la red de consultores financieros de Pimec.

¿Quiénes son estos profesionales?
“Son personas séniors con más de 10 años de experiencia que conocen a fondo el mundo financiero y que dan apoyo a la dirección general de la empresa o a la dirección financiera, como soporte externo ajustado a cada necesidad concreta. Se ofrece, en definitiva, un profesional a tiempo parcial. Además, les damos formación y les dotamos de los instrumentos necesarios”, prosigue De la Torre. Seguidamente, expone cómo se trabaja con las empresas. “Lo primero es ser escéptico con la percepción que el empresario tiene respecto al banco y pedirle rápidamente los números, igual que hará el banco. Luego se miran las cifras y semontan reuniones de trabajo con el empresario con el objetivo de ver cómo se puede mejorar la situación”.
Las medidas que se adoptan van en la dirección de que la empresa obtenga más cash-flow. Hay muchos casos en que la empresa no necesita más crédito, sino mejorar su capacidad de generar flujo de caja. “El problema es que muchas veces se va al banco y no se le dice la situación de mejora que se adopta, sino que simplemente se pide la renovación, alargando vencimientos. Nosotros le ayudamos a apostar por la continuidad, enfocándola vía crecimiento.
Se ofrece, además, a la pyme hacer un plan estratégico”. Por otro lado, la presentación que haga la empresa al banco es decisiva. “Si está bien argumentada la operación, la probabilidad de denegación es menor”. Por último, explica que “hay muchos casos en que el consultor acompaña a la empresa al banco, una vez realizado el diagnóstico y ya se han hecho retoques internos”.

CARGOTRANS MONTSERRAT
“Facilitan y acortan plazos”

Cargotrans Montserrat es un operador logístico con sede en Sant Sadurní d’Anoia y almacenes en Vilafranca y Valls. Trabajan sobre todo en el sector de alcoholes, vinos y cavas, y de Catalunya y España quieren dar el salto al extranjero. Es una empresa familiar de tercera generación (fundada en 1940) y su gerente es Jaume Montserrat. Su experiencia en el tema de consultoría financiera con Pimec, la juzga satisfactoria.
“No te obtienen la financiación, pero te facilitan mucho las cosas y te acortan los plazos”, explica el gerente. Su contacto con Pimec –a la que llevan años asociados– tuvo lugar al plantearse, con la crisis, la necesidad de reorientar el negocio vía la internacionalización. “En la primera reunión de trabajo que tuvimos, nos dieron una visión objetiva de la empresa –162 trabajadores– que a veces desde dentro resulta difícil tener”. Empezaron la relación a principios del 2011 y “nos han dado, en las reuniones que celebramos cada mes, su punto de vista sobre la materialización de nuestros proyectos. Se calcula la inversión que necesitas y se buscan las fuentes. He notado que dominan a fondo las fuentes públicas de financiación. Nos acompañaron al ICF y entre los tres definimos el camino de la empresa, en función del cual recibiremos la financiación. Hoy estamos todavía en una primera fase. Paralelamente, hemos contactado con alguna entidad financiera, a la que nos han acompañado, y he comprobado que estas valoran
muy positivamente contar con una visión de terceros”.

No rotund a la taxa turística

Davant les últimes notícies publicades respecte a la taxa turística, des de PIMEC Turisme, i conjuntament amb el sector hoteler, ens qüestionem seriosament si és correcte el plantejament que s’està definint.
La promoció del sector turístic i la sostenibilitat de l’entorn és responsabilitat solidària de tots els beneficiaris. Per tant, si té un cost, tots han d’aportar-hi i tots han de poder decidir on s’aplica l’ingrés: comerç, transport, restauració, allotjament i cultura. Perquè si és un tema d’imatge de país, són tots els sectors que solidàriament l’han de mantenir, no només uns quants.
El problema no és tan sols si la taxa és gran o petita, ja que en teoria l’acaba pagant el turista. El problema radica en qui assumeix el cost de la gestió i d’un potencial impagament (l’hoteler o el sector turístic?). O, en la banda baixa de preus, quin efecte dissuasori pot tenir aquest cost davant altres competidors, en molts casos comunitats veïnes? Des de l’experiència, puc assegurar que un euro al dia pot ser suficient perquè un touroperador esculli una altra destinació, si això significa un 6% del preu pactat.
Molts municipis turístics apliquen la taxa per preservar el seu entorn i millorar la seva promoció. L’apliquen sobre els turistes que en gaudeixen, aconseguint retornar així un percentatge sobre la despesa feta. Però la decisió d’aplicar-la o no ha de ser 100% del propi municipi, i de forma lliure.
En canvi, a causa del plantejament actual d’aquest impost, el sector hoteler s’oposa a l’aplicació d’aquesta taxa perquè està suportada únicament sobre la base de les pernoctacions en el establiments d’allotjament.

Jaume Marimon
President de PIMEC Turisme

Quines són les claus per superar la crisi i optimitzar el finançament de les nostres empreses?

Un dels punts clau per superar la crisi, encara que no l’únic, és optimitzar el finançament de què ja disposem, a banda de cercar-ne de nou.

És important tenir un bon diagnòstic?
És fonamental fer un bon diagnòstic de la situació de l’empresa. Ha de ser una anàlisi ràpida i curta sota els nostres criteris, sota els criteris de la metodologia que aplica la Xarxa de Consultors. No hi ha cap problema pel fet que el diagnòstic ja s’hagi dut a terme però l’hem de validar amb els nostres criteris, no per fer un informe sinó per actuar de manera ràpida i efectiva.

Es pot aconseguir finançament “nou”?
Sí, el que ha passat moltes vegades és que les entitats financeres han canviat el llenguatge amb els seus interlocutors, i és aquí on els consultors ajudem a “traduir” aquest llenguatge de forma ràpida i a trobar una millor comunicació per plantejar operacions de refinançament amb èxit. Hi ha hagut molts canvis de directors d’oficina i d’empreses de les entitats financeres i al “nou” interlocutor de la banca no li costa gens dir que no. En aquest sentit la nostra tasca ajuda a igualar les diferències i a parlar un llenguatge més proper i entenedor per als nostres empresaris, als quals fins fa molt poc no se’ls exigia, per part de les pròpies entitats,aquest coneixement.

I refinançaments?
Refinançar vol dir tornar a negociar els productes i posicions que té l’empresa. En aquest cas és un punt fonamental donar viabilitat i visió de “capacitat de retorn” dels crèdits actuals amb unes altres condicions; sovint, canviant els terminis i el temps de retorn es millora el “cash flow” que podem destinar a altres pagaments, com proveïdors, matèria primera o subministraments, i així ajudem a la continuïtat de l’activitat de l’empresa, reforçant-ne la viabilitat a mig i llarg termini. Moltes empreses amb problemes poden tirar endavant amb un bon refinançament, però és clar que s’ha de parlar amb tot el rigor i tota l’objectivitat per fer visible aquesta capacitat de retorn del crèdit amb unes condicions diferents. Així mateix, per aconseguir aquest refinançament les entitats volen compromisos de gestió, fer coses diferents, i és aquí on veuen la nostra figura com la garantia que es compliran els compromisos adquirits a nivell de direcció. Estalvis, canvi de mercats, redimensionament de l’empresa, etc. Totes aquestes accions s’estan implementant a moltes pimes amb excel·lents resultats a través de la Xarxa de Consultors PIMEC, que està formada per més de 40 professionals amb llarga experiència (sèniors) repartits per tot Catalunya, on des de fa 2 anys s’han fet més de 5.000 actuacions; i continuem…

Josep Castellà
Coordinador de la Xarxa de Consultors de PIMEC

 

 

 

Publicat a la revista PIMECNews núm.36 que trobaràs al web de PIMEC.

Plataforma Multisectorial contra la Morositat

Benvolgut/uda,

Durant els últims mesos, PIMEC ha estat reclamant la reforma de la Llei 3/2004 de Lluita contra la Morositat, per tal que se suprimeixin les clàusules abusives en els contractes i s’estableixi, per llei, un termini màxim de pagament fixat en 30 dies i, excepcionalment, en un període transitori, de 60 dies a partir de la data de factura.

Per aquest motiu, el passat 20 de març les organitzacions ADIME, AFME, ADNIMAC, ANFALUM, AMASCAL, CEPCO, CONAIF, CVE, FACEL, FENIE, FERCA i PIMEC vam constituir la Plataforma Multisectorial contra la Morosidad, a la qual s’han unit 112 associacions de tot Espanya, que representen més de 783.000 empreses i 5.500.000 treballadors.

La Plataforma Multisectorial contra la Morosidad denuncia la problemàtica que estan patint les empreses del país amb períodes mitjans de cobrament de 120 dies, que contrasten amb els 55,5 dies per al conjunt d’Europa, i amb una taxa d’impagats al voltant del 7,10% en un entorn com l’actual de forta restricció del crèdit.

Ja s’han dut a terme diverses accions, entre les quals la reunió que el passat 4 de maig va tenir lloc entre la Comissió de la Plataforma, de la qual formo part, i Josep Antoni Duran i Lleida, president del grup parlamentari de CiU al Congrés, per donar-li a conèixer les propostes per modificar la Llei 3/2004 de Lluita contra la Morositat. Aquests dies també estem mantenint converses amb els grups parlamentaris per fer-los arribar la nostra proposta de modificació de la llei, així com per convidar-los a la cimera del 18 de novembre. Actualment, la llei està a punt d’iniciar el tràmit de la seva reforma parlamentària, una vegada finalitzat el termini per a la presentació d’esmenes parcials a aquesta iniciativa.

Per això, la Plataforma Multisectorial contra la Morosidad ha convocat una cimera politicoempresarial a Madrid per al dimecres 18 de novembre, que tindrà lloc a la sala d’actes de l’Ateneo a les 12.00h. L’acte reunirà presidents, secretaris generals i altres representants de totes les organitzacions, constituents i adherides a la Plataforma. També hi assistirà i intervindrà Andrea Benassi, secretari general de la patronal europea de les pimes (UEAPME), que a través del Consell Econòmic i Social Europeu (CESE) està treballant en la modificació de la Directiva de la Morositat de la UE.

Tres representants de la Plataforma exposaran la situació de la Llei a Espanya, les propostes de la Plataforma i l’impacte econòmic en el teixit empresarial (període mitjà de cobrament, efectes de la morositat, taxa d’impagats…). A continuació, tindrà lloc una taula rodona amb la intervenció dels portaveus de tots els grups parlamentaris perquè valorin la Llei i exposin la seva proposta.

Des de PIMEC us animem a adherir-vos a aquesta convocatòria o a la Plataforma. Si esteu interessats a fer-ho o a obtenir més informació, podeu dirigir-vos al web www.pimec.org o contactar amb l’adreça de correu electrònic: cumbre@plataformamorosidad.com.

Tot esperant que aquesta informació sigui del vostre interès, us saludo atentament.

Josep González i Sala
President de PIMEC

PIMEC i els col•lectius empresarials decideixen concentrar-se a Madrid davant el Congrés dels Diputats

Barcelona, 10 de març de 2009. PIMEC i més de 300 empresaris, representants de 160 associacions, gremis i col•legis professionals de tot Catalunya, han decidit unànimement concentrar-se a Madrid davant el Congrés dels Diputats a finals de mes, per demostrar el desencís i malestar davant la gestió que s’està fent de la crisi, que està posant a la majoria de pimes i autònoms en una situació de molt difícil sortida, i per lliurar a l’Administració i a tots els partits polítics un document de propostes conjunturals i estructurals per alleujar la crisi. Les propostes, que seran consensuades amb els col•lectius, tractaran tres grans blocs: el finançament, la morositat i la reforma laboral.