Davant les últimes notícies publicades respecte a la taxa turística, des de PIMEC Turisme, i conjuntament amb el sector hoteler, ens qüestionem seriosament si és correcte el plantejament que s’està definint.
La promoció del sector turístic i la sostenibilitat de l’entorn és responsabilitat solidària de tots els beneficiaris. Per tant, si té un cost, tots han d’aportar-hi i tots han de poder decidir on s’aplica l’ingrés: comerç, transport, restauració, allotjament i cultura. Perquè si és un tema d’imatge de país, són tots els sectors que solidàriament l’han de mantenir, no només uns quants.
El problema no és tan sols si la taxa és gran o petita, ja que en teoria l’acaba pagant el turista. El problema radica en qui assumeix el cost de la gestió i d’un potencial impagament (l’hoteler o el sector turístic?). O, en la banda baixa de preus, quin efecte dissuasori pot tenir aquest cost davant altres competidors, en molts casos comunitats veïnes? Des de l’experiència, puc assegurar que un euro al dia pot ser suficient perquè un touroperador esculli una altra destinació, si això significa un 6% del preu pactat.
Molts municipis turístics apliquen la taxa per preservar el seu entorn i millorar la seva promoció. L’apliquen sobre els turistes que en gaudeixen, aconseguint retornar així un percentatge sobre la despesa feta. Però la decisió d’aplicar-la o no ha de ser 100% del propi municipi, i de forma lliure.
En canvi, a causa del plantejament actual d’aquest impost, el sector hoteler s’oposa a l’aplicació d’aquesta taxa perquè està suportada únicament sobre la base de les pernoctacions en el establiments d’allotjament.
Jaume Marimon
President de PIMEC Turisme
