Reforma laboral per salvar el metall

L’any ha començat amb les nefastes dades de l’atur, que al desembre va augmentar en un 8% interanual fins als 4,4 milions. La xifra ha arribat en plena negociació per la reforma laboral entre patronal i sindicats, amb un executiu decidit a legislar si no hi ha acord. La indústria, que per la seva orientació als mercats exteriors podria liderar la recuperació econòmica, necessita millorar la seva competitivitat i això passa per una reforma laboral.

Entre 1999 i 2009, Espanya va registrar un increment anual del 3% en els costos laborals, enfront del 0,7% d’Alemanya i el 1,9% en la zona euro. Al sector metall, el motor de la indústria, Catalunya ha perdut per exemple un 26% de les seves empreses entre 2007 i 2010, amb milers de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació. Tot i això, l’últim conveni col·lectiu del metall a la província de Barcelona ha fixat un augment salarial del 5,5% anual per a 2011 i 2012, que poques empreses podran afrontar si no és amb importants ajustos, sens dubte alguns en personal, i que podria comportar el tancament de moltes d’elles.

Aquets augments no van ser negociats pel conjunt de pimes si no tan sols per una part. I no podem oblidar que aquestes generen més del 70% de la producció i de l’ocupació de la nostra economia i que cap sector és aliè a aquesta realitat. No obstant això, la negociació col·lectiva segueix sent per a les pimes un espai tancat, mancat de mecanismes objectius, legalment reconeguts, que acreditin la representació de les organitzacions empresarials.

Paradoxalment, les mateixes grans empreses que lideren la negociació col·lectiva i imposen irreals pujades salarials per a tot un sector, acaben després aplicant els seus propis convenis d’àmbit empresarial, que preveuen fins i tot la congelació salarial. Tal vegada hagin de replantejar-se els convenis provincials, dominats per un grapat d’empreses interessades sovint a eliminar a la seva competència, i que solen conduir a salaris més allunyats de la realitat. Així mateix, el conveni del metall pretén homogeneïtzar les condicions d’un àmbit massa ampli, que engloba activitats molt diverses. Podria ser més adequat comptar simplement amb un acord marc del metall que agrupi convenis autonòmics subsectorials.

Un canvi en el procés de negociació col·lectiva ha de constituir part essencial de la futura reforma laboral. Les pimes han d’estar degudament representades en el procés i poder establir condicions específiques d’acord amb la seva realitat mitjançant pactes d’empresa. La reforma laboral hauria també de garantir que les polítiques retributives estiguin relacionades amb la productivitat, que se simplifiquin les modalitats de contractació laboral, que s’eviti la judicialització de les relacions laborals i que es potenciï la flexibilitat interna a l’empresa.

Des de PIMEC proposem també al govern una nova fórmula de flexibilitat laboral: l’ “ERO salarial”. De la mateixa manera que se suspenen o extingeixen llocs de treball, hauria d’admetre’s la rebaixa temporal en la retribució salarial. Moltes pimes compten amb pocs i valuosos recursos humans dels quals no poden prescindir però tampoc mantenir en aquests difícils moments. Com a Alemanya, una subvenció provisional al salari és una mesura més beneficiosa per a l’empleat, l’empresa i el conjunt de la societat que el seu ingrés en les llistes de l’atur. Per sortir de la crisi, el metall, la indústria i la nostra economia necessiten un marc laboral senzill, estable i encoratjador del treball i de la inversió.

Publicat a l’Econòmic l’11 de febrer de 2012.

Josep Ma Beltrán

President de PIMEC Metall

La reforma legislativa per incentivar la promoció de l’activitat econòmica, facilita els tràmits ambientals?

L’any 1998 a Catalunya es va canviar el procediment administratiu per a legalitzar una activitat. Es va substituir la llicència d’activitats per la llicència ambiental.

La manera de fer-ho no va ser gaire encertada ja que es va partir d’una Directiva europea que anava adreçada a controlar les activitats amb un potencial impacte ambiental elevat, la qual cosa era lògic, i a Catalunya es va aplicar no només a aquestes activitats sinó que es va estendre a gairebé qualsevol tipus d’activitat, la qual cosa ja no era tan lògica, ja que eren empreses petites i mitjanes entre les quals es podia trobar tot tipus de sectors, empreses manufactureres, de manipulació, magatzems, serveis, turisme, comerç, etc..

Totes aquestes empreses van haver de substituir la llicència d’activitats per la nova llicència ambiental i per el nou règim de controls que exigia la nova llei 3/1998 de la intervenció integral de l’Administració ambiental.

Des de l’any 98 aquesta llei ha patit incomptables modificacions i pròrrogues ja que en la pràctica era molt difícil d’aplicar i ha comportat uns costos considerables per a les empreses, derivats de la tramitació, els controls i les inversions que la majoria han hagut de fer.

La llei 9/2011, del 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica, una de les derivades de la Llei Òmnibus, ha modificat la Llei 20/2009 que, alhora, derogava la Llei 3/1998.

Des dels orígens d’aquesta llei, des de PIMEC hem estat fent propostes a l’administració ambiental de la Generalitat per mirar de simplificar un règim administratiu que consideràvem desproporcionat i farregós i que ha comportat costos afegits i pèrdua de competitivitat respecte altres comunitats.

Arriba una mica tard, però benvingudes siguin algunes de les simplificacions que planteja la llei 9/2011, a destacar, la convalidació d’haver de fer l’adequació a la llicència ambiental a la majoria de petites i mitjanes empreses (dels annexos II, III i IV) que disposin de la llicència d’activitats; l’exempció de fer els controls periòdics; la incorporació en algun cas del silenci administratiu positiu i l’ampliació del ventall d’empreses que s’han traspassat a l’annex III, règim de comunicació, que és el procediment administratiu més senzill.

Versió extensa de l’article publicat al diari l’Econòmic l’11/02/12

Joan Barfull
Director del Departament de Medi Ambient de PIMEC

Exàmens de recuperació

Últimament tinc la sensació que el país està d’exàmens, fent colzes per aprovar en el període de recuperacions, i així salvar-se de mals majors. Des de fa unes setmanes, el Consell de Ministres valida reformes cada divendres, de les moltes que ha tingut pendents Espanya durant fa anys. I tot i així, el gest només significa un inici per encarar bé el curs, el principi d’un esforç constant per sortir-nos-en.

Desitjo que les mesures per reduir el dèficit de l’estat, solucionar els problemes de les entitats financeres i activar el mercat de treball, donin fruits aviat. Ara bé, si ho comparo a la primera reforma important que s’ha dut a terme durant aquesta crisi, la nova llei contra la morositat, no podem tenir expectatives de recuperació a curt termini.

A any i mig de l’aprovació de la Llei 15/2010, encara falta molt per solucionar el problema de la morositat. Fa poc, la Plataforma Multisectorial contra la Morositat va donar dades sobre els terminis de pagament del 2011, i aquests havien augmentat en 5 dies tant en el sector privat com en el públic. El titular més destacat és que Espanya ja paga a una mitjana de 162 dies en l’àmbit públic, i només és superada per Grècia.

El principal escull perquè la llei de morositat repercuteixi directament i ràpidament en els terminis de pagament és la manca de liquiditat. Les administracions públiques han vist reduir els seus ingressos, i això ha afectat la seva caixa, castigant com a conseqüència als proveïdors. La llei obliga a les administracions a pagar a 40 dies al 2012, però sense un finançament alternatiu per ajuntaments i altres entitats públiques, això no serà possible.

La liquiditat de les empreses també és molt restringida, per motius com la sequera creditícia dels bancs, la poca activitat de comandes i la morositat dels proveïdors. I això s’ha convertit en un peix que es mossega la cua, el què ha provocat que el sector privat hagi sofert un efecte rebot: s’ha passat de baixar els terminis mitjans de pagament, a tornar-los a augmentar fins als 98 dies, quan aquest any ja haurien de ser 75 dies com a màxim. Però el resultat no només és aquest, sinó el que significa: moltes pimes no poden suportar aquests períodes de pagament tan dilatats, i es veuen abocades al tancament.

Per això, entre els exàmens pendents que ha d’afrontar el nou Govern, hi ha el de buscar solució al cul-de-sac en què s’ha convertit el finançament públic i privat. Des de PIMEC creiem que cal canviar el criteri de l’IVA, passant a treballar-se amb el criteri de caixa en comptes de l’import, perquè les pimes i autònoms no hagin de pagar aquest impost abans d’haver-lo cobrat. Igualment, és important activar aviat la línia ICO per pagar als proveïdors dels ajuntaments, com s’ha fet ja amb les comunitats autònomes. Sembla que el ministre d’Economia ja ha anunciat aquesta nova línia, després que els municipis s’hagin compromès, a través de la Comissió Nacional de l’Administració Local, ha complir els objectius d’estabilitat pressupostària i de control de la despesa. Esperem que sigui ràpid i efectiu.

Publicat al diari Regió 7  el 12.02.12

Esteve Pintó
President de PIMEC Catalunya Central

La reforma laboral o la revolució de les pimes

El Sr. Rajoy va dir fa uns dies, després de conèixer la rebaixa en la qualificació del deute sobirà espanyol, que “a mi no me tienen que decir lo que tengo que hacer, que yo ya lo sé”. I aquí estem tots els empresaris, a l’expectativa de conèixer la Reforma Laboral del nou Govern, creuant els dits perquè les noves mesures serveixin per recuperar la confiança dels mercats i que es reactivi la circulació del crèdit que tan necessitem. Però sobretot esperem mesures que permetin recuperar també la confiança a les pròpies empreses i als emprenedors del nostre país; mesures que permetin la viabilitat del projecte empresarial i que estiguin dissenyades pensant sobretot en la petita empresa.

Perquè les pimes no són un bonsai de la gran empresa, o sigui, no en són una rèplica en miniatura. I és important fer-ne una clara distinció, perquè les unes i les altres són realitats diferents. Les pimes engloben empreses fins a 250 treballadors, però la realitat és que la majoria són microempreses, és a dir, amb menys de 10 treballadors. Si ens parem un moment a pensar com són aquestes empreses, veurem que es tracta d’organitzacions en què gairebé no es distingeix el rol de gerència del de propietat; amb càrrecs multifunció i preeminentment orientats a la resolució dels problemes del dia a dia; amb una elevada interrelació amb l’entorn i la comunitat, i molt sotmeses a les dinàmiques de mercat de les grans empreses, de les quals en molts casos en són proveïdores.

Sovint les microempreses són negocis familiars, com una botiga, un taller mecànic, o una petita indústria manufacturera, en què es treballa de valent i amb il·lusió perquè d’elles en depèn tota una família. Però sobretot, cal tenir molt clara una cosa: que les pimes representen a més del 90% del nostre teixit productiu i per tant, mereixen una atenció especial que molt sovint no tenen perquè les grans empreses exerceixen una pressió més forta. Les grans corporacions són més mediàtiques i sembla que facin més por. Una gran empresa acomiada a 300 treballadors i surt als mitjans de comunicació. En canvi, si 300 microempreses han de tancar, moren en silenci. Per això un dels objectius principals de la patronal PIMEC és fer que la veu de les petites empreses se senti ben alt i s’escolti.

Un dels conceptes clau com a solució als nostres mals és la flexibilitat. Un concepte, no obstant, que sovint no és entès per tothom d’igual manera. Per nosaltres es tracta de trobar un equilibri entre els drets dels treballadors i la viabilitat del projecte empresarial. Les micro empreses no haurien d’estar obligades per un conveni, i les petites i mitjanes necessiten poder decidir la seva organització en tots els àmbits, des de la distribució del temps de treball a la remuneració dels treballadors o la permanència a un conveni. Cal eliminar els obstacles a la contractació, establint modalitats de contractes adequats a les necessitats de les empreses, amb bonificacions i incentius especials per a pimes. Cal aclarir al màxim les causes objectives d’acomiadament, per evitar que siguin els jutges els que hagin d’interpretar-les. Cal eliminar les autoritzacions administratives prèvies dels EROs i, en definitiva, tots aquells mecanismes de control previ de situacions econòmiques que són objectives. Al cap i a la fi, es tracta de simplificar, agilitzar i facilitar l’adaptació de les empreses a les circumstàncies del mercat. Al final, tots tenim el mateix objectiu: reduir l’atur. I per aconseguir-ho, cal que les empreses siguin competitives, això ningú ho posa en dubte.

El problema és ¿com ho fem amb les cartes que tenim?. Doncs, malauradament, és evident que perdem la partida. El Govern ha de tornar a repartir noves cartes, calen canvis profunds. Per començar cal plantejar-se quina estructura de negociació col·lectiva, que és en definitiva el marc laboral de cada sector, hem de dissenyar per garantir una correcta adaptació de “totes” les empreses a la realitat econòmica. I quan dic “totes” vull dir “totes”, no només les grans. Per aquest motiu és tan important l’associacionisme empresarial, sobretot el de les pimes, perquè és l’única via que existeix per poder traslladar a les organitzacions que negocien els convenis les especials necessitats de les empreses de reduïda dimensió. Per altra banda, cal garantir que a les taules de negociació s’hi asseguin organitzacions que representen a moltes empreses, enlloc de permetre que siguin poques empreses grans les que decideixin les condicions laborals de tot un sector, com està passant actualment, i que explica que aquests convenis estiguin establint condicions laborals impossibles d’assumir per a les pimes.

Però ara ja només ens queda esperar, perquè la Reforma està a punt de caure, i tan a l’Estat Espanyol com a fora, tothom n’està pendent. Serà suficient o caldrà una revolució de les pimes? De moment, creuem els dits.

 

Jana Callís
Directora departament Relacions Laborals